“whe(re)n ?“.
Libro de fotografía de Fernando Prats. Prólogo de Jef Safi en francés, inglés, castellano y catalán, con traducciones de Alicia Pallas y Carles Viñas.
Tamaño: 25 cm x 20 cm. Todo color. Tapa blanda.
A photography book by Fernando Prats. Prologue in french, english, spanish and catalan written by jef safi with translations by Alicia Pallas and Carles Viñas.
Size: 25 cm x 20 cm. Full color(ed). Soft cover.
Comprar / Buy it.
ISBN: 978-1-4461-5698-8. La edición ha sido gestionada por YSE unbook edicions a través de Blurb.com. Also available from Lulu.com.
*
“Toutes ces images agissent et réagissent les unes sur les autres dans toutes leurs parties élémentaires selon des lois constantes de la nature. (…) J’appelle matière l’ensemble des images, et perception de la matière ces mêmes images rapportées à l’action possible d’une certaine image déterminée, mon corps.” C’est ainsi que Bergson introduit l’immanence de la lumière relativement au corps qui la perçoit, dès les premières pages de “Matière et Mémoire”. Est-ce à dire que Fernando nous suggère ici des fragments lumineux du plan d’immanence ou les révélations obscures d’un de ses plans de composition ? Avec cette emphase la question semble se perdre entre éblouissement et aveuglement. Tentons néanmoins d’y répondre avec discernement . .
‘pictosophons !”
Pour le sens commun, l’image-objet renvoie à l’oeil-sujet. Bergson réfute cette disjonction. Pour Bergson l’oeil est une image comme une autre, parce que l’oeil, comme toute chose dans le monde, n’est que mémoire pure de pure lumière, dans ce monde qui est moins mouvement que lumière. Deleuze suit Bergson pour définir le plan d’immanence. Pour Deleuze le plan d’immanence n’est d’abord fait que de lignes de lumière primordiales, dans un monde qui n’est que pure lumière, un monde d’images, si on appelle “images” les entrelacs de ses lignes de lumière.
Bergson comme Deleuze se réfèrent à Einstein lorsqu’ils distinguent les lignes géométriques et les lignes de lumière. Alors que la physique classique nous dit que c’est l’invariance des lignes géométriques qui soutient les équations des lignes de lumière, la théorie de la relativité affirme que les lignes géométriques, rigides, ne sont que des apparences, et que c’est l’invariance de ces apparences qui découle d’équations entre lignes de lumière. C’est dans ces termes que Bergson commente la théorie d’Einstein dans “Durée et simultanéité” en y considérant qu’Einstein renverse absolument le rapport entre figures géométriques et figures de lumière.
Sartre ne veut pas de cette définition bergsonienne de l’image. Ce qui convient à Sartre est que “toute conscience soit conscience de quelque chose”, ce qui implique que toute “chose”, tout objet, ne peut se définir qu’en corrélat d’une conscience, d’un sujet. Que toute “image” ne se conçoit qu’en tant qu’elle est “perçue”. Alors pourquoi donc Bergson utilise-t-il le mot “image” pour définir cet ensemble infini ? Pourquoi Deleuze appelle-t-il ce monde “le monde des images-mouvement” insistant à dire que les images n’y sont là pour aucune conscience ?
Parce que d’une certaine manière, ils n’ont pas le choix. Parce que ce sont certes des images, mais ce sont des images-en-soi. Des “images qui ne varient que les unes en fonction des autres, sur toutes leurs faces et dans toutes leurs parties”. Le plan d’immanence est fait d’images-en-soi pour elles-mêmes, comme la lumière est à elle-même.
Tel est le plan d’immanence, un espace-temps tissé et traversé par des lignes de lumière. “Une lumière qui, se propageant toujours” dit Bergson dans Matière et Mémoire, “n’eût jamais été révélée”. Mais alors quand et où peut-elle être révélée ? Bergson répond. La lumière se révèle quand elle est réfléchie, réfractée, diffractée. Elle y est forcée, en tout ou partie, lorsqu’elle rencontre les figures géométriques d’un corps. Elle se révèle là où ses lignes lumineuses sont piégées par des lignes géométriques. Sur le plan d’immanence, nous dit Bergson “la photo est déjà prise, déjà tirée, dans l’intérieur même des choses”. L’image se définit ainsi en tant qu’identité de la matière et de la lumière.
Pour Platon déjà, la vérité, l’esprit, sont du coté de la lumière, hors les ténèbres de la caverne ; la conscience est image de la lumière. Pour le sens commun, avant Bergson, y compris pour Sartre, la conscience est une lumière qui vient arracher les choses aux ténèbres. Ici Bergson renverse enfin ce rapport de la conscience à la chose, c’est ici qu’il rencontre Einstein, à savoir que c’est la matière qui est lumière, que ce sont les choses qui sont lumineuses, et que ce que la conscience apporte pour révéler ces figures de lumières . . c’est l’écran noir, ce plan de composition sans lequel les lignes de lumière du plan d’immanence ne pourraient pas être révélées, n’eussent jamais été révélées.
jef safi
flickr workshop : http://www.flickr.com/photos/jef_safi/
blogged ‘pictosophy : http://www.premiumwanadoo.com/jef.safi/spip/
avec le discernement de quelques écrans noirs lumineux:
- Platon, La République – Livre VII
- Bergson, Matière et Mémoire
- Bergson, Durée et simultanéité
- Bergson, Essais sur les données immédiates de la conscience
- Sartre, L’être et le néant
- Deleuze, L’image-mouvement. Cinéma 1,
- Deleuze, L’image-temps. Cinéma 2
- Deleuze, La voix de Gilles Deleuze (Université Paris 8)
#
“Todas esas imágenes actúan y reaccionan unas sobre las otras en todas sus partes elementales de acuerdo con las leyes constantes de la naturaleza. (…) Yo llamo materia al conjunto de imágenes, y percepción de la materia a estas mismas imágenes referidas a la acción posible de una cierta imagen determinada, mi cuerpo”. De este modo Bergson introduce la inmanencia de la luz en relación con el cuerpo que la percibe, desde las primeras páginas de “Materia y memoria”. ¿Quiere esto decir que Fernando nos sugiere aquí los fragmentos luminosos de un plano de inmanencia o las revelaciones oscuras de uno de sus planos de composición? Con tal énfasis, la pregunta parece perderse entre el deslumbramiento y la obcecación. Intentemos no obstante responder con discernimiento… ¡pictosofemos!
Para el sentido común, la imagen-objeto refiere al ojo-sujeto. Bergson rechaza esa disyuntiva. Para Bergson el ojo es una imagen como cualquier otra, porque el ojo, como todo en el mundo, no es más que memoria pura de luz pura, en este mundo que es menos movimiento que luz. Deleuze sigue a Bergson para definir el plano de inmanencia. Para Deleuze el plano de inmanencia está primeramente tejido de líneas de luz primordiales, en un mundo que no es más que pura luz, un mundo de imágenes, si llamamos “imágenes” a los entrelazamientos de sus líneas de luz.
Tanto Bergson como Deleuze se refieren a Einstein cuando distinguen las líneas geométricas y las líneas de luz. Mientras que la física clásica nos dice que es la invarianza de las líneas geométricas lo que sostiene las ecuaciones de las líneas de luz, la teoría de la relatividad afirma que las líneas geométricas, rígidas, no son más que apariencias, y que es la invarianza de dichas apariencias lo que se desprende de las ecuaciones de las líneas de luz. Es en estos términos que Bergson comenta la teoría de Einstein en “Duración y simultaneidad” considerando que Einstein revierte absolutamente la correspondencia entre figuras geométricas y figuras de luz.
Sartre no quiere esta definición bergsoniana de la imagen. Lo que le parece a Sartre es que “toda consciencia sea consciencia de algo”, lo que implica que toda “cosa”, todo objeto, no puede definirse más que en correlación con una consciencia, de un sujeto. Que toda “imagen” sólo es concebida cuando es “percibida”. Entonces, ¿por qué Bergson utiliza la palabra “imagen” para definir este conjunto infinito? ¿Por qué Deleuze llama a ese mundo “el mundo de las imágenes-movimiento” insistiendo en que las imágenes no existen por consciencia alguna?
Porque, en cierta manera, no tienen elección. Porque hay ciertamente imágenes, pero hay “imágenes en sí”. “Imágenes que no varían más que unas en función de las otras, sobre todas sus caras y en todas sus partes”. El plano de inmanencia está hecho de “imágenes en sí” por ellas mismas, como la luz es a sí misma.
Tal es el plano de inmanencia, un espacio-tiempo tejido y atravesado por líneas de luz. “Una luz que se propaga continuamente”, dice Bergson en “Materia y memoria”, “no sería jamás revelada”. Pero entonces, ¿cuándo y dónde puede ser revelada? Bergson responde. La luz se revela donde y cuando es reflejada, refractada, difractada. Donde y cuando es forzada, en todo o en parte, donde y cuando encuentra las figuras geométricas de un cuerpo. Se revela allí donde y cuando sus líneas luminosas son atrapadas por líneas geométricas. Sobre el plano de inmanencia nos dice Bergson, “la foto está ya tomada, ya impresa en el interior mismo de las cosas”. La imagen se define de este modo en tanto que identidad de la materia y de la luz.
Ya para Platón, la verdad, el espíritu, están del lado de la luz, fuera de las tinieblas de la caverna; la consciencia es imagen de la luz. Para el sentido común, antes de Bergson, e incluyendo a Sartre, la consciencia es una luz que viene a arrancar a las cosas de las tinieblas. Aquí Bergson revierte al fin esa relación entre la consciencia y la cosa, es aquí donde se encuentra con Einstein, al saber que es la materia la que es luz, que son las cosas las que son luminosas, y que lo que la consciencia aporta para revelar esas figuras de luces… es la pantalla negra, el plano de composición sin el cual las líneas de luz del plano de inmanencia no podrían ser reveladas, no habrían sido jamás reveladas.
jef safi
con el discernimiento de algunas pantallas negras luminosas:
- Platon, La República – Libro VII
- Bergson, Materia y Memoria
- Bergson, Duración y simultaneidad
- Bergson, Ensayo sobre los datos inmediatos de la consciencia
- Sartre, El ser y el devenir
- Deleuze, La imagen-movimiento. Cine 1,
- Deleuze, La imagen-tiempo. Cine 2
- Deleuze, La voz de Gilles Deleuze (Université Paris 8)
#
“All these images act and react upon each others in all their elementary parts according to constant laws of nature. (…) I name matter all theses images and I name perception of matter these same images referred to the possible action of one determined image among them, my body.” Thus Bergson introduces the immanence of the light relatively to the body receiving it, in the first pages of “Matter and Memory”. Does this mean that Fernando suggests here some luminous fragments of the plane of immanence or the dark revelations of one of his planes of composition ? So emphasized the question seems to be lost between dazzle and blindness. Nevertheless, let’s try to respond with discernment . . ‘pictosophizing !
For the common sense, the image-object refers to the eye-subject. Bergson rejects the disjunction. For Bergson the eye is an image like any other, because the eye, like everything else in the world, is pure memory of pure light, in this world that is less movement than light. Deleuze follows Bergson to define the plane of immanence. For Deleuze the plane of immanence is first woven with primordiale lines of light, in a world that is only pure light, a world of images, if we call "images" the interlacing of these lines of light.
Bergson as Deleuze refers to Einstein when they distinguish geometric lines and light lines. While classical physics tells us that it is the invariance of geometric lines which supports the equations of the lines of light, the theory of relativity says that the geometric lines, rigid, are only appearances, and that it is the invariance of those appearances that results from the equations of the lines of light. It is in these terms that Bergson comments Einstein’s theory in “Duration and simultaneity”, considering there that Einstein absolutely reverses the relationship between geometric figures and light figures.
Sartre does not want Bergson’s definition of image. What works for Sartre is that "all consciousness is consciousness of something”, implying that any “thing”, any object, can be defined only correlated to a consciousness, a subject. That any "image" can be only conceived as “perceived”. So why does Bergson use the word “image” to define this infinite set ? Why does Deleuze call this world “the world of images-movement” insisting that images are there for no consciousness ?
Because somehow, they have no choice. Because there are "images" indeed, but there are “images-in themselves” which “only vary according to each other, on all sides and all parts”. The plane of immanence is made of "images-in-themselves for themselves”, as light belongs to itself.
So is the plane of immanence, a space-time woven and traversed by lines of light. “A light always propagating” says Bergson, in Matter and Memory, “would never been revealed”. Whe(re)n, when and where can it be revealed ? Bergson responds. The light is revealed when it is reflected, refracted, diffracted. When and where it is forced, in whole or part, when and where it meets geometric figures of bodies. It is revealed where and when light lines are trapped by geometric lines. On the plane of immanence, Bergson tells us that “the picture is already taken, already printed in the interior of things”. The image is thus defined as the identity of the matter and the light.
For Plato already, truth, mind, are on the light side, outside the darkness of the cave ; consciousness is the image of light. For the common sense, before Bergson, including Sartre, consciousness is a light which pulls things out of darkness. Here Bergson finally reverses the relationship between consciousness and thing. Here he meets Einstein, namely it is matter that is light, these are the things that are bright. And what the consciousness brings to reveal the figures of light . . is the black screen, this plane of composition without which the lines of light of the plane of immanence can not be revealed, would never be revealed.
jef safi
with the discernment of several luminous black screens :
- Platon, La République – Livre VII
- Bergson, Matière et Mémoire
- Bergson, Durée et simultanéité
- Bergson, Essais sur les données immédiates de la conscience
- Sartre, L’être et le néant
- Deleuze, L’image-mouvement. Cinéma 1,
- Deleuze, L’image-temps. Cinéma 2
- Deleuze, La voix de Gilles Deleuze (Université Paris 8)
#
“Totes aquelles imatges actuen i reaccionen unes sobre les altres en totes les seves parts elementals d’acord amb les lleis constants de la natura (…) Jo anomeno matèria al conjunt d’imatges, i percepció de la matèria a aquestes mateixes imatges referides a l’acció possible d’una certa imatge determinada, el meu cos”. D’aquesta manera Bergson introdueix la immanència de la llum en relació al cos que la percep, des de les primeres pàgines de “Matèria i memòria”.
¿Vol dir això que Fernando ens suggereix aquí els fragments lluminosos d’un pla d’immanència o les revelacions obscures d’un dels seus plans de composició? Amb aquest èmfasi, la pregunta sembla perdre’s entre l’enlluernament i l’obcecació. Intentem no obstant respondre amb discerniment…
pictosofem!
Pel sentit comú, la imatge- objecte refereix a l’ull- subjecte. Bergson rebutja aquesta disjuntiva. Per Bergson l’ull és una imatge com qualsevol altre, perquè l’ull, com tot el món, no és més que memòria pura de llum pura, en aquest món que és menys moviment que llum. Deleuze segueix a Bergson per definir el pla d’immanència. Per Deleuze el pla d’immanència està primerament teixit de línies de llum primordials, en un món que no és més que pura llum, un món d’imatges si anomenem “imatges” als entrellaçaments de les seves línies de llum.
Tant Bergson com Deleuze es refereixen a Einstein quan distingeixen les línies geomètriques i les línies de llum. Mentre la física ens diu que és la invariància de les línies geomètriques el que sosté les equacions de les línies de llum, la teoria de la relativitat afirma que les línies geomètriques, rígides, no són més que aparences, i que es la invariància d’aquestes aparences el que es desprèn de les equacions de les línies de llum. És en aquests termes que Bergson comenta la teoria d’Einstein a “Duració i simultaneïtat” considerant que Einstein reverteix absolutament la correspondència entre figures geomètriques i figures de llum.
Sartre no vol aquesta definició bergsoniana de la imatge. El que li sembla a Sartre és que “tota consciència sigui consciència de quelcom”, el que implica que tota “cosa”, tot objecte, no pot definir-se més que en correlació amb una consciència, d’un subjecte. Que tota “imatge” només es concebuda quan es “percebuda”. Aleshores, ¿perquè Bergson utilitza la paraula “imatge” per definir aquest conjunt infinit? ¿Perquè Deleuze anomena a aquest món “el món de les imatges- moviment” insistint en que les imatges no existeixen per consciència alguna?
Perquè, en certa mesura, no tenen elecció. Perquè hi ha certament imatges, però hi ha “imatges en si mateixes”. “Imatges que no varien més que unes en funció de les altres, damunt de totes les seves cares i en totes les seves parts”. El pla d’immanència esta fet d’”imatges en si mateixes” per elles mateixes, com la llum és a si mateixa.
Aquest és el pla d’immanència, un espai- temps teixit i travessat per línies de llum. “Una llum que es propaga contínuament”, diu Bergson en “Matèria i memòria”, “no seria mai revelada”. Però aleshores, quan i on pot ser revelada? Bergson respon. La llum es revela on i quan es reflectida, refractada, difractada. On i quan es forçada, en tot o en part, on i quan troba les figures geomètriques d’un cos. Es revela allà on i quan les seves línies lluminoses són atrapades per línies geomètriques. Sobre el pla d’immanència ens diu Bergson, “la foto està ja presa, ja impresa en l’interior mateix de les coses”. La imatge es defineix d’aquesta manera en tant que identitat de la matèria i de la llum.
Ja per Plató, la veritat, l’esperit, són al costat de la llum, fora de les tenebres de la caverna; la consciència és imatge de la llum. Pel sentit comú, abans de Bergson, i incloent a Sartre, la consciència és una llum que ve a arrencar a les coses de les tenebres. Aquí Bergson reverteix a la fi aquesta relació entre la consciència i la cosa, és aquí on es troba amb Einstein, al saber que és la matèria la que és llum, que són les coses les que són lluminoses, i que el que la consciència aporta per revelar aquestes figures de llums… és la pantalla negra, el pla de composició sense el qual les línies de llum del pla d’immanència no podrien ser revelades, no haurien estat mai revelades.
jef safi
amb el discerniment d’algunes pantalles negres lluminoses:
- Plató, La República – Llibre VII
- Bergson, Matèria i Memòria
- Bergson, Duració i simultaneïtat
- Bergson, Assaig sobre les dades immediates de la consciència
- Sartre, El ser i el devenir
- Deleuze, La imatge- moviment. Cine 1,
- Deleuze, La imatge- temps. Cine 2
- Deleuze, La veu de Gilles Deleuze (Université Paris 8)
